Crítica a la actual situación de la agricultura valenciana

1/14/20258 min read

“Si no vols estudiar, aniràs al camp”

Deu ser la frase més escoltada pels adolescents els anys 80, 90 i 2000. Jo vaig ser un de tants que la va escoltar en boca de la seua mare i del seu pare. A que vuic referir-me en açò? A la defenestració, dels nostres pares, a allò que va fer ric el País Valencià no fa tants anys, almenys a les zones de regadiu. 30 anys de menyspreu a allò ens dona de menjar ens han abocat a una mitja d’edat dels nostres llauradors i ramaders de 64,4 anys. Que vol dir això? Per a respondre a esta pregunta, és necessari recórrer el camí que ha conduït l'agricultura fins a la seua situació actual.

I no es tracta només de la problemàtica social derivada de la falta de relleu generacional, sinó que també estem parlant de riscos mediambientals. Les dades del últim any donen per abandonades 6.437 hectàrees més només al País Valencià, és a dir, que 1 de cada 3 hectàrees abandonades a nivell estatal les tenim a casa, i és que al llarg dels últims 10 anys s’han perdut quasi la mitat d'explotacions agràries i s’ha reduït la superfície agrària en un 11%.

Començar en el camp no és fàcil, es necessiten recursos, terra, maquinària… una inversió molt gran, econòmicament parlant, que no tot el món està dispost o capacitat a fer. La majoria de llauradors i ramaders solen continuar amb l'explotació familiar, heretant tant la terra com els recursos necessaris. Però el que més para a un jove a l’hora d’incorporar-se al sector agrícola de zero sol ser la inestabilitat econòmica que comporta ser llaurador o ramader. La fluctuació de preus en la majoria de cultius és molt exagerada i és comprensible que, davant d'un salari mensual assegurat en altres sectors, siga difícil que algú vulga treballar assumint els riscos de jugar-se els diners. Riscos com el mercat global en què ens trobem, les contínues inclemències meteorològiques o les plagues, cada vegada més freqüents a causa del canvi climàtic, i la falta de recursos per a combatre-les. Estos dos factors –el menyspreu a l’ofici agrícola i la seua creixent falta de rendibilitat– són claus per entendre l’escàs relleu generacional que pateix l'agricultura en l'actualitat.

No obstant, els nous llauradors que s’incorporen, o millor dit, els llauradors més joves que ja porten alguns anys en el món agrari, a causa de totes les noves normatives i l’alta tecnificació del sector, solen ser persones amb una formació molt elevada. De fet, la professionalització del sector és essencial. La imatge de “paleto de camp” que encara té una part de la societat, fruit de la desvalorització que nosaltres mateixos vam provocar en el seu moment, està molt lluny de la realitat. Els llauradors i ramaders de hui en dia estan en contínua formació en noves normatives, tècniques de cultiu i varietats. Però tot i estar millor formats, els professionals han de fer front a una sèrie de problemes tant estructurals com conjunturals.

El model valencià

El tipus d’agricultura que tenim al País Valencià és familiar i de xicotetes i mitjanes explotacions. El famós minifundi. En l’actualitat, tenim aproximadament unes 100.000 explotacions agràries, de les quals, més del 80% tenen una superfície agrària útil de menys de 5 hectàrees i sols un 10% del total tenen més d’una UTA (Unitat de Treball Agrari) al any.

Esta tipologia d’explotacions presenta dos grans inconvenients: els costos de producció són més alts que en grans extensions i la fragmentació de la terra genera problemes a l’hora d’agrupar l’oferta per fer front als grans gegants que controlen la cadena agroalimentària. Així mateix, la carència d’una cultura de gestió en comú de la terra (el llaurador valencià sempre ha volgut fer-s’ho ell tot) i l’apego als terrenys, que amb molta suor han anat llegant-nos els nostres avantpassats, fa que ací es vaja a contracorrent de les tendències que es donen en altres països europeus, com és el cas de les concentracions parcel·laries. El més habitual és que un llaurador valencià tinga moltes parcel·les xicotetes o mitjanes repartides per tot el terme municipal o fins i tot, en diversos termes. Esta fragmentació provoca que es perda molt de temps anant d’una a l’altra i dificulta inversions, com ara el reg per degoteig, que no està implantat en totes les comarques de la Comunitat Valenciana.

Així com parlem de la tipologia de les explotacions, també podem abordar la tipologia dels llauradors per identificar les problemàtiques a les quals s’enfronta cadascun d’ells: el llaurador a temps parcial, el llaurador professional, les grans explotacions vinculades als comerços i els fons voltors.

El llaurador a temps parcial és aquell que té una xicoteta explotació que en el passat mantenia a la seua familia, però que hui en dia no és suficient per a viure i ha de tindre un altra faena. Malauradament, este tipus de llaurador està en perill d’extinció, perquè és molt difícil seguir el ritme de noves normatives, tecnologies, dels cultius i la formació continua necessària.

El llaurador professional, en canvi, viu o intenta viure de la seua explotació, incorporant totes les novetats i noves maneres de treballar que es van investigant. És el tipus de llaurador o ramader que es manté en formació contínua, aprofitant innovacions com l'ús de drons en els cultius, noves tècniques de sembra, o la investigació en varietats més adaptades i demandades per les grans centrals de distribució, que busquen fruita i verdura capaç de resistir molts dies als lineals. Tot i això, estos professionals están lligats a moltes normatives, la majoria derivades des de la Unió Europea, que compliquen el dia a dia del seu treball. Normatives ens obliguen a passar moltes hores davant l'ordinador i que ens lleven per a fer allò que realment ens agrada: cultivar i cuidar les nostres parcel·les i camps.

Però més enllà de les normatives europees, ens enfrontem a dos amenaces que realmente posen en perill l’agricultura valenciana. Per una part, els fons voltor, sempre disposats a invertir en finques de mitjana i gran extensió, comprant terrenys per agrupar-los. Per l'altra, les macroplantes fotovoltaiques, que en molts llocs i davant la baixa rendibilitat del camp, pretenen destruir el nostre territori per instal·lar plaques solars, eliminant així la biodiversitat i els terrenys cultivables que encara mantenen el paisatge característic, tant del'interior com de les zones de regadiu costaneres.

Davant d’aquesta situació, és molt difícil fer del sector agrari una opció atractiva per a la joventut. Lluny d’acabar, encara hi ha més factos que juguen en contra d'un sector que tant aporta a la societat.

“Reinventar” la comercialització

Avancem en la cadena agroalimentària per a passar a la comercialització, que al igual que la producción, cada vegada és més complicada. Abans hi havia moltes opcions per vendre la fruita: cooperatives en quasi tots els pobles que defensaven el producte dels socis, mercats d’”abastos” en totes les capitals de comarca, i la tradicional "tira de comptar", on totes les fruiteries i verduleries s’abastien per cobrir la demanda local.

La competència entre tots estos canals ha fet que, a poc a poc, els comerços comercialitzadors hagen anat creixent, fent desaparèixer els més menuts. Això ha reduït la competència, i ha permés que aquestes grans empreses puguen pressionar els preus a la baixa. Moltes cooperatives de molts pobles han desaparegut al no poder competir amb les grans cadenes de supermercats, que volen fruita durant tot l’any. Ací cal fer un parèntesi per a destacar que la demanda de producte durant tot l'any no és completament compatible amb les fruites i verdures nacionals, ja que moltes d’elles són cultius estacionals o de temporada, i productes peribles que no es poden emmagatzemar durant períodes prolongats. Així, per a poder oferir fruita i verdura al llarg de tot l’any, les grans superfícies es veuen obligades a recórrer a la importació, ja siga d’Europa o de països tercers.

I ací també és important remarcar la competència deslleial amb estos països tercers i la situació de desavantatge en què queden els llauradors. Aquestes importacions no compleixen amb la normativa fitosanitària, els drets laborals ni la seguretat alimentària d’Europa. A més, es veuen afavorides per tractats internacionals, com el de Sud-àfrica, o l'acord que es vol impulsar ara amb els països del Mercosur.

Tot i això, hi ha una xicoteta part dels nostres llauradors i ramaders —els que no poden estar quets, els incansables— que busquen alternatives i noves formes de comercialització per a donar ixida a les seues produccions, com per exemple, la venda directa al consumidor. Este model està cada vegada més acceptat pel consumidor, farts de les estafes en l’origen del producte i altres males pràctiques que ocorren a les grans cadenes de supermercats. També estan els mercats de venda no sedentària, tant els tradicionals com els de nova creació, però desde el mateix sector es pensa que vendre esta manera, per desgràcia, no és la solució ni la salvació de l’agricultura valenciana.

Vaig donant-vos més ànims per a fer atractiva l’agricultura? Perquè açò no és tot.

Revertir la tendència negativa

Per a fer una radiografia fidel de la realitat de l’agricultura valenciana, no podem passar per alt un dels aspectes més crítics: l’agreujament de les plagues a causa del canvi climàtic. I per si no fóra prou, els agricultors tenim cada vegada menys eines fitosanitàries per a combatre-les. No és comprensible que des de la Unió Europea s’impose una política de restricció progressiva de les "medicines" dels cultius, sense quasi estudis sobre l'impacte que això té en l’agricultura valenciana, mentre que al mateix temps es firmen acords comercials internacionals que permeten l’entrada de productes d’altres països sense cap tipus de control fitosanitari, i així ho demostren les contínues intercepcions de plagues o malalties en les importacions.

Però tampoc podem oblidar que part de la culpa també és de la societat. Una societat que, hui en dia, ja no compra a les botigues dels barris per acudir a la comoditat dels grans supermercats, on trobem de tot, però d’una procedència dubtosa. I este és l’inici d’una “roda”: la majoria de la gent compra als supermercats perquè oferixen productes barats, però els mateixos supermercats per a poder oferir eixos preus, pressionen a la baixa els comercialitzadors, que al seu torn pressionen els productors. Això provoca que, davant la falta de rendibilitat dels cultius, molts productors abandonen les seues explotacions i els joves perden els al·licients per a incorporar-se al sector. I així es tanca el cercle, provocant més i més abandonament de les nostres terres, atacant la nostra sobirania alimentària i fent-nos dependre de països tercers amb una traçabilitat dubtosa i una precarització creixent. Tot açò contribuix a més problemes mediambientals, com estem veient cada vegada més: l’abandonament de cultius implica que ni es pasturen els boscos ni es cultiven les terres més desfavorides, convertint estos espais en polvorins que fan que els incendis que patim any rere any siguen més virulents que mai.

Canviar la situació que viu actualment l’agricultura no es produirà de la nit al dia. És el resultat d’una sèrie de canvis de tot tipus que s’han produit al llarg de molts anys i que han portat l’agricultura valenciana a la situació actual. Però està a les mans de tots nosaltres, com a societat, salvar l’agricultura i la ramaderia valenciana. En els petits detalls del nostre dia a dia, com consumir més fruita i verdura, observar l’origen dels productes que adquirim, optar per fruites i verdures de temporada, i pagar preus justos que no devalúen el treball dels agricultors, podem marcar la gran diferència. Encara que semble insignificant, cada acció compta i podem contribuir a ajudar aquelles persones que es desviuen cada dia per mantenir i conservar el nostre territori.